Raier per un cap de setmana
Pep Coll
L'any 1979, per iniciativa del Ramon Boixareu, de l'Àngel Portet, del Pere Dalmau i d'altres persones de la Pobla de Segur, s'organitzava la primera Diada dels Raiers. Els organitzadors comptaven amb el mestratge imprescindible dels padrins que havien fet aquest ofici a principis del segle XX. La festa, a part de comportar des de la primera edició un gran èxit de públic, va suposar l'inici d'un seguit de celebracions arreu del territori català, totes fruit de la transformació d'un antic ofici desaparegut (trementinaires, xolladors d'ovelles, segadors...) en una festa popular. Amb tot, la continuïtat de la iniciativa raiera havia de superar nombroses dificultats, com la manca d'aigua al riu a primers juliol, o el fet que la diada es quedés reduïda en un espectacle, més o menys nostàlgic, adreçat sobretots als forasters, o que la gent de la Pobla (no només algunes famílies) no es fes seva la festa, o que no hi hagués relleu generacional per part dels joves... Així doncs, no eren pocs els reptes, les dificultats, els pigalls del mig del riu que haurien d'evitar els renovats raiers del 1979.
Enguany he tingut ocasió de reviure la festa de manera intensa, especialment emotiva, com a raier d'honor. Com que els antics raiers, a part de navegar pel riu també havien de ser bons caminadors (per retornar a peu al punt d'origen), darrerament els organitzadors de la festa van tenir la feliç idea d'afegir-hi l'espardenyada, una sortida per les muntanyes que envolten la Pobla, en la doble versió de caminada popular i de cursa competitiva. El dissabte dia 3 de juliol, a primera hora del matí, quin bo donava trescar entre rocs i sajolides, enfilar-se fins al poble on no s'arriba ni per terra ni per mar (sinó per la roca), fins a la talaia vermellosa de Montsor, que és al dolent i es mira el bo, i que aviat no es mirarà res perquè serà un tarter de rocs. Veure nens caminant entre cases centenàries a punt d'esfondrar-se i de bancals de velles oliveres agonitzants, o donar pas a joves atlètics que corrien pel vell camí de Montsor o pel recuperat camí de la Riba penjat com de miracle damunt del Flamisell, era com veure el passat, el present i el futur, tot a la vegada. M'exalta el nou i m'enamora el vell, que deia el poeta J.V.Foix. I el que més exaltava del món nou de l'espardenyada era trobar-se de tant en tant, vora el camí, una taula parada amb gots plens de beguda fresca, de talls de fruita i de menjar de tota mena, en record dels raiers que feien parada a tots els hostals i tavernes que trobaven de tornada al Pallars. Tot i que a les taules no hi hagués vi ni aiguardents de cap mena (les begudes que, pel que diuen, més agradaven als antics navegants d'aigua dolça), no semblava pas que ningú ho trobés a faltar.
La baixada en rai des de la presa de Llania fins al Pont de Claverol ja fou una altra història, a les antípodes de l'espardenyada. Ara, en comptes de la penya ferma i consistent i dels miradors panoràmics damunt l'embassament de Sant Antoni i de la Conca de Dalt, calia enfonsar-se al riu i fer equilibris, calçat amb unes fràgils vigatanes, damunt de tramades de troncs inestables amb l'aigua fins als turmells. El riu Noguera baixava gros, i per molt que els joves raiers diguessin que això era un bon senyal, que d'aquesta manera no hi havia perill que el rai s'encallés, el cert és que aquella massa d'aigua en moviment feia respecte. Un cop deslligat el rai, vam salpar suaument i amb quatre cops de rem vam enfilar el corrent del mig del riu. Els joves raiers bracejaven els rems, que de fet són timons, al crit de sossís o pobla(segons volguessin virar a l'esquerra o la dreta), com si ho haguessin fet tota la vida. Vet aquí com tot d'una lliscàvem amb facilitat i sense cap mena d'esforç (almenys per la meua part) seguint el vell camí de l'agua, més vell que el camí de Montsor, que el camí de la Riba, que els camins mil·lenaris de les muntanyes. El cel era espurlent, la frescor de l'aigua et feia oblidar que era un migdia d'estiu, i els arbres de ribera i les pe-nyes vermelles de l'entrada de Collegats desfilaven a banda i banda i anaven quedant enrere.
Malauradament per a mi, la placidesa no va durar tot el trajecte. A l'indret de la Font de Lus, el davanter va ordenar enfilar el revolt enganxats a sossís, però aquest cop el rai no semblava disposat a obeir els cops de timó i es precipitava cap al rasper del riu. Veient que el meu tram s'enfonsava, em vaig ajupir per arrapar-me a les redortes que lliguen les bigues, tal com m'havien recomanat abans d'embarcar. I llavors em vaig afonar del tot. Després d'estar sota l'aigua 3 o 4 segons, que a mi se'm van fer eterns, vaig sortir a la llum i als sorolls de fora i em vaig trobar amb els aplaudiments dels espectadors que flanquejaven la vora dreta del riu i les rialles dels com- panys d'embarcació, els quals secs de mig en amunt, feien broma de la meva remullada, del meu bateig de raier.
Una mica més avall, fèiem escala al Vernedot, el temps de carregar els polítics i un grup de petits raiers amb les seves mares i germanetes i de seguida enfilàvem triomfants cap a la meta del Pont de Claverol.
Passats 32 anys de la primera diada raiera, els joves raiers de tercera generació (després dels padrins i dels fundadors de la festa) han pres el relleu il·lusionats de superar pigalls, raspers i remolins de la Noguera Pallaresa. Ho pensava durant el dinar de germanor a la plaça de la Pedrera, entaulat amb centenars de poblatans, veient els tràfecs dels organitzadors, vells i joves, i escoltant l'Àngel Portet, que ja treballa en l'orgaització de la trobada internacional, que d'ací a dos anys aplegarà a la Pobla una quarentena de colles de rairers d'Europa. A l'hora dels parlaments, els organitzadors em van lliurar la ganxa d'honor: un pigall com el puny, al costat d'una petita ganxa amb punta d'or (imagino que per superar el dinar es va cloure amb la Cançó del raier, l'himne de lletra verdagueriana que narra en primera persona la vida i aventures d'un raier). Al capdavall, en aquesta vida tots som una mica de raiers (de bigues o de paraules, d'il·lusions i desenganys), però sigui quin sigui l'ofici, el riu de la vida ens arrossega aigua avall, des del "bon temps del fadrinatge" amb què comença la cançó fins al darrer vers del poema, "fins que al mar sens vora arriba de la fonda eternitat".
Raier per un cap de setmana
Pep Coll
L'any 1979, per iniciativa del Ramon Boixareu, de l'Àngel Portet, del Pere Dalmau i d'altres persones de la Pobla de Segur, s'organitzava la primera Diada dels Raiers. Els organitzadors comptaven amb el mestratge imprescindible dels padrins que havien fet aquest ofici a principis del segle XX. La festa, a part de comportar des de la primera edició un gran èxit de públic, va suposar l'inici d'un seguit de celebracions arreu del territori català, totes fruit de la transformació d'un antic ofici desaparegut (trementinaires, xolladors d'ovelles, segadors...) en una festa popular. Amb tot, la continuïtat de la iniciativa raiera havia de superar nombroses dificultats, com la manca d'aigua al riu a primers juliol, o el fet que la diada es quedés reduïda en un espectacle, més o menys nostàlgic, adreçat sobretots als forasters, o que la gent de la Pobla (no només algunes famílies) no es fes seva la festa, o que no hi hagués relleu generacional per part dels joves... Així doncs, no eren pocs els reptes, les dificultats, els pigalls del mig del riu que haurien d'evitar els renovats raiers del 1979.
Enguany he tingut ocasió de reviure la festa de manera intensa, especialment emotiva, com a raier d'honor. Com que els antics raiers, a part de navegar pel riu també havien de ser bons caminadors (per retornar a peu al punt d'origen), darrerament els organitzadors de la festa van tenir la feliç idea d'afegir-hi l'espardenyada, una sortida per les muntanyes que envolten la Pobla, en la doble versió de caminada popular i de cursa competitiva. El dissabte dia 3 de juliol, a primera hora del matí, quin bo donava trescar entre rocs i sajolides, enfilar-se fins al poble on no s'arriba ni per terra ni per mar (sinó per la roca), fins a la talaia vermellosa de Montsor, que és al dolent i es mira el bo, i que aviat no es mirarà res perquè serà un tarter de rocs. Veure nens caminant entre cases centenàries a punt d'esfondrar-se i de bancals de velles oliveres agonitzants, o donar pas a joves atlètics que corrien pel vell camí de Montsor o pel recuperat camí de la Riba penjat com de miracle damunt del Flamisell, era com veure el passat, el present i el futur, tot a la vegada. M'exalta el nou i m'enamora el vell, que deia el poeta J.V.Foix. I el que més exaltava del món nou de l'espardenyada era trobar-se de tant en tant, vora el camí, una taula parada amb gots plens de beguda fresca, de talls de fruita i de menjar de tota mena, en record dels raiers que feien parada a tots els hostals i tavernes que trobaven de tornada al Pallars. Tot i que a les taules no hi hagués vi ni aiguardents de cap mena (les begudes que, pel que diuen, més agradaven als antics navegants d'aigua dolça), no semblava pas que ningú ho trobés a faltar.
La baixada en rai des de la presa de Llania fins al Pont de Claverol ja fou una altra història, a les antípodes de l'espardenyada. Ara, en comptes de la penya ferma i consistent i dels miradors panoràmics damunt l'embassament de Sant Antoni i de la Conca de Dalt, calia enfonsar-se al riu i fer equilibris, calçat amb unes fràgils vigatanes, damunt de tramades de troncs inestables amb l'aigua fins als turmells. El riu Noguera baixava gros, i per molt que els joves raiers diguessin que això era un bon senyal, que d'aquesta manera no hi havia perill que el rai s'encallés, el cert és que aquella massa d'aigua en moviment feia respecte. Un cop deslligat el rai, vam salpar suaument i amb quatre cops de rem vam enfilar el corrent del mig del riu. Els joves raiers bracejaven els rems, que de fet són timons, al crit de sossís o pobla(segons volguessin virar a l'esquerra o la dreta), com si ho haguessin fet tota la vida. Vet aquí com tot d'una lliscàvem amb facilitat i sense cap mena d'esforç (almenys per la meua part) seguint el vell camí de l'agua, més vell que el camí de Montsor, que el camí de la Riba, que els camins mil·lenaris de les muntanyes. El cel era espurlent, la frescor de l'aigua et feia oblidar que era un migdia d'estiu, i els arbres de ribera i les pe-nyes vermelles de l'entrada de Collegats desfilaven a banda i banda i anaven quedant enrere.
Malauradament per a mi, la placidesa no va durar tot el trajecte. A l'indret de la Font de Lus, el davanter va ordenar enfilar el revolt enganxats a sossís, però aquest cop el rai no semblava disposat a obeir els cops de timó i es precipitava cap al rasper del riu. Veient que el meu tram s'enfonsava, em vaig ajupir per arrapar-me a les redortes que lliguen les bigues, tal com m'havien recomanat abans d'embarcar. I llavors em vaig afonar del tot. Després d'estar sota l'aigua 3 o 4 segons, que a mi se'm van fer eterns, vaig sortir a la llum i als sorolls de fora i em vaig trobar amb els aplaudiments dels espectadors que flanquejaven la vora dreta del riu i les rialles dels com- panys d'embarcació, els quals secs de mig en amunt, feien broma de la meva remullada, del meu bateig de raier.
Una mica més avall, fèiem escala al Vernedot, el temps de carregar els polítics i un grup de petits raiers amb les seves mares i germanetes i de seguida enfilàvem triomfants cap a la meta del Pont de Claverol.
Passats 32 anys de la primera diada raiera, els joves raiers de tercera generació (després dels padrins i dels fundadors de la festa) han pres el relleu il·lusionats de superar pigalls, raspers i remolins de la Noguera Pallaresa. Ho pensava durant el dinar de germanor a la plaça de la Pedrera, entaulat amb centenars de poblatans, veient els tràfecs dels organitzadors, vells i joves, i escoltant l'Àngel Portet, que ja treballa en l'orgaització de la trobada internacional, que d'ací a dos anys aplegarà a la Pobla una quarentena de colles de rairers d'Europa. A l'hora dels parlaments, els organitzadors em van lliurar la ganxa d'honor: un pigall com el puny, al costat d'una petita ganxa amb punta d'or (imagino que per superar el dinar es va cloure amb la Cançó del raier, l'himne de lletra verdagueriana que narra en primera persona la vida i aventures d'un raier). Al capdavall, en aquesta vida tots som una mica de raiers (de bigues o de paraules, d'il·lusions i desenganys), però sigui quin sigui l'ofici, el riu de la vida ens arrossega aigua avall, des del "bon temps del fadrinatge" amb què comença la cançó fins al darrer vers del poema, "fins que al mar sens vora arriba de la fonda eternitat".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada